RELLEU
Tradició · canvi · supervivència
EL PROJECTE
Aquest projecte neix d’una constatació senzilla i, alhora, profundament reveladora: quan s’escolta de veritat, les històries no apareixen aïllades. S’entrellacen. S’alimenten les unes de les altres. Comparteixen una arrel comuna, tot i provenir de veus diferents, de generacions diverses, de trajectòries que no s’havien creuat mai abans.
Durant el procés d’entrevistes, una cosa es va fer evident molt aviat. Les respostes no reaccionaven a les preguntes, sinó que s’hi alineaven de manera natural, com si les idees, les pors, les certeses i els valors ja hi fossin, esperant ser dits. No hi havia discursos impostats ni consignes apreses. Hi havia experiència viscuda. Temps. Mar.
Aquest projecte no vol explicar la pesca ni idealitzar-la. Tampoc pretén oferir solucions tancades a una realitat complexa. Fa una cosa més fràgil i, potser per això, més necessària: aturar-se a escoltar aquells que mantenen una relació directa, física i emocional amb la mar, en un moment de transició profunda.
La pesca viu un canvi inevitable. Les condicions han canviat. Les normatives, els ecosistemes, les dinàmiques econòmiques i socials ja no són les mateixes. Fingir que no passa res seria ingenu. Però assumir que no hi ha futur seria encara més perillós. Perquè el que emergeix d’aquestes veus no és la nostàlgia d’un passat idealitzat, sinó la consciència clara que adaptar-se no vol dir desaparèixer.
Hi ha futur. És un futur complex, exigent, ple de contradiccions. Però hi ha un lloc per a la pesca i per als pescadors si se’ls permet evolucionar sense trencar el vincle amb allò que els defineix. Si es protegeix un coneixement que no s’aprèn als manuals. Si s’entén que el sector primari no és una relíquia del passat, sinó una base viva de la nostra relació amb el territori i amb la mar.
Oblidar d’on venim té conseqüències. Deixar de protegir el que sempre ha estat la nostra relació amb la mar, negar una oportunitat a les tradicions i a les persones que les encarnen, ens empeny cap a un futur deshumanitzat: un paisatge dominat per l’eficiència sense ànima, per un eco corporatiu repetit fins a buidar-lo de sentit, gris, distant, aliè a la vida real.
Aquest projecte proposa una altra mirada. No com una resposta definitiva, sinó com un espai de reflexió. Un lloc on les veus s’escolten sense jerarquies, on les històries dialoguen entre elles i on l’espectador pot intuir que la continuïtat no depèn només de polítiques o mercats, sinó també de la voluntat col·lectiva de cuidar allò que ens ha portat fins aquí.
Mirar cap al futur no implica trencar amb el passat. Implica entendre’l, respectar-lo i donar-li espai per transformar-se. Com la mar. Com les persones que viuen d’ella.
LA PEL·LÍCULA (15’)
Aquesta peça és l’eix del projecte.
Un relat construït a partir de veus reals, experiències compartides i mirades que, sense haver-se coordinat prèviament, acaben dialogant entre elles.
Al llarg de quinze minuts, la pel·lícula recorre el present de la pesca des de dins: el treball diari, la incertesa, la relació amb la mar i la consciència clara d’estar vivint un moment de transició. No hi ha una sola història, sinó moltes que es creuen i es sostenen mútuament.
No és una mirada nostàlgica ni una denúncia frontal. És una invitació a escoltar. A entendre que, malgrat les dificultats, existeix un futur possible si es reconeix el valor humà, cultural i territorial d’aquells que continuen sortint a la mar cada dia.
Això no és només una feina. És una manera d’estar al món.
LES VEUS (clips d’entrevista)
Les peces que formen aquesta secció són fragments extrets d’entrevistes més àmplies. Cada una se centra en una persona concreta i en un aspecte específic del seu discurs: una idea, una preocupació, una convicció, una manera d’entendre l’ofici i la vida vinculada a la mar.
No busquen resumir-ho tot. Al contrari. Funcionen com portes obertes. Permeten aturar-se en una veu, aprofundir en un matís, escoltar sense presses allò que, dins del relat coral, podria passar més de pressa.
Vistes en conjunt, aquestes veus construeixen un relat comú. Vistes una a una, revelen la complexitat i la humanitat que hi ha darrere de cada història.
BLOC 1 — Veus
Aquest primer conjunt de peces obre el projecte a través de mirades individuals. Fragments que no s’ordenen per tema ni per cronologia, sinó per sensibilitat.
Són veus que s’acosten a la mar des de llocs diferents, però amb una mateixa proximitat. Paraules dites sense presses, que permeten entendre abans de jutjar.
Aquest segon conjunt continua el recorregut sense tancar-lo. No aprofundeix en una direcció concreta, sinó que amplia l’espai d’escolta.
Aquí, les mirades es multipliquen. Algunes ressonen amb les anteriors, d’altres obren contradiccions o silencis. Totes formen part d’un mateix paisatge humà.
TANCAMENT
El relleu generacional no és una qüestió tècnica ni un problema que es pugui resoldre només amb mesures econòmiques o administratives. És un procés humà, fràgil, travessat per decisions personals, per vincles amb el territori i per la manera com una societat mira —o deixa de mirar— els oficis que la sostenen.
Avui, el sector de la pesca es troba en un punt crític. Les dificultats són reals, igual que les incerteses. Però reduir aquest debat a xifres, normatives o rendiment seria ignorar una part essencial de la qüestió: quin valor donem al temps, al coneixement transmès i a les relacions que es construeixen amb la mar al llarg d’una vida.
Pensar el relleu implica preguntar-nos què estem disposats a cuidar. Què entenem per progrés. I si som capaços d’imaginar un futur on adaptar-se no signifiqui renunciar a la identitat, ni modernitzar-se vulgui dir esborrar allò que ens ha portat fins aquí.
Aquest projecte no ofereix respostes tancades. Proposa una escolta. Un espai per aturar-se i repensar com volem afrontar aquest procés, no només des del sector, sinó com a societat. Perquè la manera com acompanyem —o abandonem— aquest relleu diu molt més de nosaltres que del mateix ofici.